Treball d`escola de finals de desembre del 2002, manat per el nostre "Profe" de gimnàstica conegut popularment com el "POVIL".

En la recerca de jocs, vaig trobar quasi el doble dels que ací esmente, he posat sols els que considere al meu criteri mes populars, si algú li serveix d`ajuda o per recordar vells temps, pot copiar-los i fer el que vulga.

Boletes.-

Joc per a 2 o mès jugadors

Es traçava un rectangle "rotgle" a terra on es dipositaven, "casaven" una o dos boletes de fang cuit i pintat al forn per cada jugador,

Tot seguit es marcava a terra una ratlla entre 1 i 2 metres de distancia del rotgle, depenent de l`habilitat dels jugadors per a fer punteria.

Es llançava una boleta per jugador cap a la ratlla, per aconseguir acostar-se al màxim, així es marcava l´ordre del joc ( popularment es deia tirar a manar )

Cada jugador en ordre escrupolòs, intentava, sense que els peus pasare´n de la ratlla ( o era acusat i escridasat de fer mangueta, anulant la tirada), empenyer amb la mà una bola de ferro anomenada "cagano" cap al rotgle per fer eixir una o dues boles de fang i obtindre la seua propietat, cas de que no fallara i obtinguera una o dues (amb carambola) boles de fang, tenia dret a tornar a tirar des de la posició que havera quedat situat el "cagano", repentint les jugades fins que en fallara una, o s´acabaren les boletes del rotgle.

Cas que el "cagano" d’un jugador al tirar es quedès dins el rotgle, es deia coloquialment la paraula "frendit" (segons l’Alcover es diu FLENDIT), i perdia el torn de jugada fins l’últim jugador.

Si el cagano d’un anterior jugador es quedava fora del rotgle i a l`abast dels altres jugadors, qualsevol jugador podia fer impacte en ell i automaticament quedava fora de joc i a la cua dels jugadors, perdent l`avantatge de la proximitat al rotgle.

Per llançar el cagano amb la mà hi havia diverses modalitats:

La més típica era amb el puny tancat i el cagano dins la mà empenyer-lo fortament amb el dit gros "polse", el cagano feia una trajectoria rectilinia i paralela a terra, rodant per terra el ultim torn fins a fer blanc o passar de llarg per dins el rotgle

La segon era amb la ma oberta i cara cap a dalt, sostindre el cagano amb els dit i polse i empenyer-lo amb força, el cagano descrivia una parabola en l´aire fins al seu objectiu.

La tercera era llançar la bola amb la mà com es fa ara amb el joc de "petanca", aquet cas sols es feia servir per a llançar algun cagano més gran i pesat que anomenaven "el rulo", tambè els xiquets que tenien mès poder adquisitiu als finals dels anys 60 començaren a substituir els caganos per "cristalines", boles de vidre de colors que pesaven menys que els caganos, i anaven més lluny en cada tirada,

Era frequent llançar un cagano cap al rotgle i partir una boleta de fang cuit degut al impacte amb que el jugador la llançava

Els caganos s´aconseguien peregrinant per els tallers de cotxes i camions de Sueca fins que algun mecànic caritatiu tallava un rodament vell d’un vehicle per extraure les boles de ferro i en donaven una per pindolaire.

Per a les tres modalitats de llançament existien tres tipus de caganos:

El de 12- 15 m/m per a tirar-lo amb la mà tancada.

El de 6-10 m/m per a la mà oberta.

El de 15 a 20 m/m per a tirar-lo tipus petanca

Quan les boletes s´acabaven del rotgle s´acabava el joc.

Jugar a petaques.-

Consistia en dos o més jugadors armats cadascun amb un tacó de sabata vell (quan més gran i més pesat millor).

Cada jugador col·locava una petàca dintre d’un requadre de la trapa del clavegueram del centre del carrer (el carrer no tenia que ser dels més amples de Sueca).

La primera operació que feien els jugadors era establir l’ordre de tirada, per la qual cosa es llançaven els tacons des d’una vorera a l’altra, i l’ordre d’aproximacions de tacons de la paret d’enfront marcava l’ordre de joc.

Tot seguit i sense posar els peus fora dels rastell es llençava el tacó per a traure la petaca de la trapa, si s’aconseguia és podia tornar a tirar.

Si un dels tacons no havía fet punteria en la petaca i al rebot no havía caigut damunt la vorera d’enfront el següent jugador podia fer punteria i tocar-lo donant-li dret a tirar el seu des de la distancia on havera caigut.

El joc continuava fins que no quedaven petaques.

Per a fer una petaca:

· Fer-li tres plecs a les dos parts.

· Incrustar les dos parts doblant les puntes per a aconseguir un plec compacte. Tal i com es mostra a les fotos

El nom de petaca deu vindre de la similitud que té el doblat amb les petaques de cuir que contenien tabac per a enrotllar els cigarrets.

Degut a les poques de barralles de cartes velles, les petaques van anar substituint-se poc a poc per els taps de cervesa (anomenats xapes).

L’expressió típica que s’utilitzava quan és feia trampa era dir "mangueta" que era posar un peu baix la vorera per a allargar el braç el màxim al tirar.

Hi havía xiquet que donava un bot cap a la trapa i en l’interval que estava a l’aire llançava el tacó aconseguint així acostar-se més a l’objectiu.

A finals dels anys 60 es va introduir uns tacons que es deien de crepé, que era una goma espumosa que al llançar-lo rebotava molt anant a parar lluny de l’abast de l’altre jugador.

Hi havía xiquet que davant l’impossibilitat d’aconseguir un tacó gros i pesat nou, (quasi tots jugaven amb tacons vells i gastats) es desclavaven el tacó de la seva sabata (perque anaven clavats amb claus) i després de jugar se’l tornaven a posar.

Eren temps de miseria i pocs recursos económics.

Serró, serró, tornarà al caixó que era jo.-

El joc consistia en quatre o més jugadors que és reunien en un cercle i hi havía un que cantava la típica cançó per establir l’ordre dels jugadors:

La cançó es recitava amb cada paraula senyalant o tocant un jugador per paraula i deia:

UN POLLET S’EN VA A LA MAR ES REVOLCA PER L’ARENA XIM PUM FORA.

I així fins l’últim participant.

El primer jugador seia en un banquet a l’entrada d’una casa i l’últim asenyalat s’agenollava amb els ulls tapats entre les cames d’aquet des de la vorera d’enfront s’aixecava un xiquet pegant-li una palmada al cul a l’agenollat i aquest tenia que endevinar el nom de l’agressor. Si l’encertava l’agressor pasava a estar agenollat, si no l’encertava la resta de xiquets cantava la cançó:

SERRÓ, SERRÓ, TORNARÀ AL CAIXÓ QUE ERA JO.

I l’autor de l’agressió alçava el braç i es tornava a repetir l’escena amb un altre agressor, fins que s’endevinava.

El nom d’aquest joc a finals dels anys 70 i degut a la castellanització de les escoles va ser substituit pel de "El escondite", el nom de con conill deu ser una referencia explícita a la conducta dels conills d’amagar-se.

Les regles del joc eren les típiques de triar una persona que "pagara" cantant la típica cançó de:

UN POLLET S’EN VA A LA MAR ES REVOLCA PER L’ARENA XIM PUM FORA.

La persona triada o elegida l’ultim del reconte tenia que contar amb els ulls tapats fins a un número, normalment cent i la resta de xiquets tenien que amagar-se.

Al acabar el conte el que havia pagat eixia a buscar els amagats.

En el moment que en trobava un, el senyalava, dia el seu nom en veu alta i començaven a correr els dos fins al lloc on contava el que pagava. Si l’amagat arribava primer, el pagano (que havía pagat) tenia que continuar buscant els altres i el descobert s’esperava a amagar-se una altra ronda. Si el pagano arribava primer el descobert era el que pagava la següent ronda.

Jugar a pinyols d’albercoc.-

Dos o més jugadors.

Des de baix de la vorera es llançaven un pinyol per jugador, per a aconseguir acostar-se el màxim a la paret, així s’establia l’odre de tirada. Tot seguit es tornava a llançar per ordre un pinyol per jugador. El pinyol del jugador que més próxim estigues de la paret guanyava i el jugador recollia tots els pinyols en propietat.

També es jugava amb monedes i quan es jugava amb monedes es deia "el xavet".

Fer Arca.-

Típic joc bél·lic d’enfrontament entre dos colles de xics (de dos carrers, de dos pobles).

El joc consistia en llançar-se pedres amb la mà els uns als altres, des d’una distancia prudencial, tirant a pegar al contrari fins que ocorria la desgracia i alguna pedra li pegava al cap a un jugador i li feia sang, popularment la ferida es deia "trinxet". Tot seguit la batalla s’acabava i acompanyaven al ferit entre plors a la seva casa amb el típic mal humor dels pares i veïns.

Joc de pedretes

Jugat normalment per xiquetes.

Consistia en 5 pedretes, normalment trossos de marbre d’un centímetre de diàmetre dipositades a terra baix de la mà.

Una pedreta es posava en la part superior de la mà i es llançava rapidament cap amunt, tot seguit es recollien rapidament amb la mateixa mà les de terra es girava la mà i s’obria intentan recollir al vol la pedra llançada, i sense que caiguera ninguna de les altres de la mà.

Tal i com es coneixen:

So Ernesto -70 anys.- El seu pare era bracer.- Ell esta jubilat.

So Jose Maria -58 anys.- El seu pare era bracer.- Ell és Barman.

So Lapuebla -52 anys.- El seu pare era mestre.- Ell és prejubilat, o aixó diu.

So Manolo - 51 anys.- El seu pare era braçer.- Ell també prejubilat.

El Gallo "Julian Parrell Granell"-57 anys.- El seu pare era bracer.- Ell és jubilat

Pepin Garcia "Cella blanca"-72 anys.- El seu pare era propietari d’unes quantes terres.- Ell és jubilat.

Entrevista feta a la barra del bar niu d’or, entre cervesa i cervesa (La Voll-Damn esta millor que la San miguel)