JF no es la Junta Fallera ni l`abreviatura de John Fitzgerald Kennedy, JF son les inicials de l`escriptor que dona nom al meu Institut, Joan Fuster.

Tot seguit una biografia resumida de la seua vida i miracles, cal esmentar que jo el vaig conèixer personalment el 1992, concretament una setmana abans de morir-se, en una visita que vaig fer acompanyat d´un familiar a sa casa al carrer Sant Josep, 10 de Sueca, desgraciadament i degut a la meua edat (tenia 6 anys) no recorde res, en aquell temps el meu cervell estava per a altres coses ( llàstima ).

Una vida de treball i estudi

Joan Fuster i Ortells va nàixer a la ciutat de Sueca, capital de la Ribera Baixa, el 23 de novembre de 1922. Allí va morir el 21 de juny de 1992.

La seua família era de llauradors. La primera excepció va ser el seu pare, que aprengué l'ofici de tallista i fabricant d'imatges en tallers de València. Després, al poble, a més de fer classes de dibuix en centres privats, tingué aquesta professió, molt lligada al món eclesiàstic, que de tota manera no li devia resultar massa llunyà, ja que era carlí. Aquests orígens familiars, com en general tot allò que es referia a Fuster com a persona, al marge de l'escriptura, només pot ser resseguit a través d'algunes entrevistes i d'indicacions esparses en escrits del nostre autor.

Va cursar els estudis de dret a la Universitat de València i s'hi va llicenciar el 1947. Després va treballar en alguns despatxos i va exercir com a advocat uns pocs anys, alhora que es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista, de primer en la revista alacantina Verbo, de la qual fou co-director entre 1946-56, i en els diaris de València Levante i Jornada. També en aquells anys (1954-1962) començà a col laborar amb articles erudits en la Revista Valenciana de Filología, que dirigia Arturo Zabala. A partir de 1961 els seus escrits van aparèixer en diaris barcelonins: El Correo Catalán (1961-1966), El Noticiero Universal (1967-1971), Tele/eXprés (1969-1977) i La Vanguardia (1969-1984) i, amb més o menys regularitat, en alguns diaris madrilenys: Informaciones, (1972-1978) El País (1979-1986) i ABC. En els diaris de València quedà exclosa la seua participació, arran de la publicació del llibre El País Valenciano (1962), contra el qual es va promoure una campanya de desqualificació personal i d'insults, que no tenia gens de casual, sinó que estava animada per mòbils polítics sobre els quals més avall es dirà alguna cosa. Fou col laborador fix en setmanaris i revistes mensuals, entre les quals el professor Antoni Furió ha anotat les següents: Destino (fins al 1971), Por Favor (1977-1978), Jano (1977-1981), Qué y Dónde (1979-1984), Serra d'Or (1959-1983), El Món (1981-1983), El Temps (1984-1985), etc.

En definitiva, a partir d'un cert moment es va professionalitzar com a escriptor. Fou una decisió arriscada, que li va marcar la vida. Una altra, tan fonamental com aquesta, va ser la de continuar vivint a Sueca, per compte d'instal lar-se en una ciutat gran, com feia en aquell temps tothom que aspirava a obrir-se pas en el món de les lletres o, en general, de la cultura.

Des del seu primer llibre, un poemari (Sobre Narcís), publicat el 1948, quan tenia vint-i-sis anys, fins a l'últim que veié amb la seua signatura, Fuster va produir una bibliografia molt extensa, que en part especifiquem en un apèndix. Hi ha guies de viatge, dietaris, comentaris sobre festes populars, edicions d'autors antics i moderns, reflexions sobre l'art contemporani, estudis sobre literatura, col leccions d'adagis, pròlegs a tota mena de llibres, incursions en el comentari polític, alguna biografia, reculls de lírica pròpia i aliena, antologies, notes erudites, visions assagístiques de gran alè... N'hi ha de tot, en els milers de pàgines que Fuster va publicar i de les quals, fins ara, les seues Obres Completes, en curs des del 1968, només recullen una part mitjanament significativa.

Paral lelament i en combinació amb aquesta activitat d'escriptor, duta fins on ho permetien les censures diverses -les de les autoritats que se n'ocupaven, però també les dels editors i els directors de periòdic-, hi havia una activitat personal, una posició, innegablement política. Sobre la seua evolució en aquest àmbit, tots podem recordar la ben coneguda sèrie de posicions establerta per Josep Pla, en un escrit de 1962, segons el qual Fuster havia estat "successivament: espanyolista, regionalista bien entendido, regionalista valencià, nacionalista valencià, catalanista". Aquesta era una manera sumària d'explicar un procés que, a banda adscripcions nacionals, aviat va portar Fuster a considerar-se un "liberal" (com s'autodefiní molt sovint) i, en qualsevol cas, una persona que estava enfront del règim franquista llavors imperant.

Les seues primeres col laboracions amb la premsa de l'exili polític, fa poc redescobertes pel professor Santiago Cortès, són del 1952, quan Fuster tenia trenta anys. D'una altra banda, mantenia ja, i va mantenir sempre, relació personal d'una gran amistat amb el periodista Vicent Ventura, dissident del falangisme que aviat va evolucionar cap al socialisme democràtic i que, a partir de la seua intervenció en l'anomenat "contubernio" de Munic (1962) fou exclòs dels diaris de València i quasi forçat a abandonar la professió. I hi havia les relacions amb el catalanisme antifranquista, desorganitzat o no, de Barcelona -que Albert Manent ha evocat- i amb artistes i escriptors d'ací i d'allà que no volien tenir res a veure amb el sistema imposat des del 1939.

En qualsevol cas, i tot esperant que algun biògraf treballe més a fons aquest període en la trajectòria de Fuster, podem aportar per aquest cantó alguna dada precisa i important. Per exemple, el 25 de maig de 1962, trobem la seua signatura en una carta col lectiva en la qual es reivindicava, sense subterfugis, "una completa llibertat cultural per a les diverses minories compreses dins l'Estat Espanyol, d'acord amb els principis de la UNESCO, dels quals Espanya és signatària". Es demanava també una solució sense violència governamental per al malestar social que les vagues d'Astúries havien desvetlat, "dins la línia de convivència democràtica que anhelen tots els pobles ibèrics". La carta demanava també una "informació lleial" sobre les vagues i sobre la repressió "duta a terme amb una particular duresa en alguns casos entre obrers, estudiants i intel lectuals". Tal vegada Fuster ja hauria signat abans algun escrit d'aquest caire. En qualsevol cas, des d'aquells anys fins a molt després, la seua signatura va aparèixer en tota mena d'escrits semblants. A favor de les màximes llibertats. De la llibertat. Tot això, més una definició personal i pública, nítidament favorable sobre la catalanitat del País Valencià, li valgué tota mena d'atacs en alguns periòdics i fins i tot un atemptat amb bombes perpetrat contra el seu domicili, el setembre de 1981.

Malgrat estar immergit en el seu treball d'articulista i en la redacció dels seus llibres, dedicava una gran quantitat d'hores a la conversa amb la gent que volia parlar amb ell. S'ha dit reiteradament, que el seu domicili del carrer de Sant Josep, a Sueca, constituïa un punt d'atracció permanent per a escriptors més o menys coneguts o aspirants a fer-se conèixer, polítics en les mateixes circumstàncies, periodistes, investigadors i, simplement, bona gent del país que volia xarrar amb ell, fer-se dedicar un llibre o poder presumir després d'haver-hi parlat. Pel que en sabem, és plenament cert, això, i -a banda altres efectes- ha tingut una repercussió notable i positiva en els treballs de diversos investigadors i escriptors.

En la dècada de 1960, l'escriptor va tenir el projecte de fer els estudis del que llavors es deia Filosofia i Lletres, per optar després a un lectorat en alguna universitat europea o americana. Tanmateix, aviat el va abandonar, i la seua incorporació a les tasques docents no es va produir fins que es va incorporar a la Universitat de València com a professor contractat, el 1983. El 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de la mateixa ciutat. El 1985 es va doctorar en filologia a la de València, amb l'estudi i l'edició de la Regla del Convent de Sant Josep de València, manuscrit del segle xvi que ell mateix posseïa. La seua docència, aplicada a temes d'història social de la llengua, l'exercí en programes de doctorat. Per altra banda, va formar part de tribunals de tesis doctorals a València, Girona, Barcelona, Tarragona i Alacant. Al juliol de 1986 va obtenir la càtedra que, després de jubilar-se i fins a la seua mort, ocuparia com a emèrit, dins del Departament de Filologia Catalana de València. Per aquests anys, abandonà les col laboracions periodístiques i, pràcticament, deixà de participar en activitats públiques. Només els darrers mesos de la seua vida havia accedit a concedir alguna entrevista, féu un parlament sobre Josep Pla en la inauguració d'una exposició a Bellreguard (la Safor) sobre aquest escriptor, i tornava a adquirir compromisos d'aquesta mena. Ja feia anys que havia deixat d'exercir la presidència real d'algunes entitats, o d'actuar en algunes altres, malgrat que hi continuava figurant com a membre. Com a excepció, prenia part en la sessió anual de la Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, de la qual era membre des del 1962 i on ocupava la presidència des del 1989, quan va succeir Adolf Pizcueta.

En el moment de morir, era membre agregat de l'Institut d'Estudis Catalans, dirigia la col lecció "Biblioteca d'Autors Valencians", de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions -entitat de la qual també era membre-, formava part del Consell Valencià de Cultura, de l'Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, a més d'altres institucions. Pels seus treballs posseïa diverses distincions. Entre elles, els premis Joaquim Folguera (1953), Josep Ixart (1956), Concepció Rabell (1959 i 1962), Per Comprendre (1962), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i el Premi de les Lletres del País Valencià (1981). Havia estat distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983) i, a títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedí el 22 de juny de 1992, l'Alta Distinció de la nostra institució autonòmica, d'acord amb una proposta personal del President Joan Lerma. En el decret se'l qualificava de "valencià universal" i es reconeixia que "amb la seua àmplia obra escrita, fou un estímul fonamental de la nostra actual renaixença literària, cultural i social" i se'l definia així: "home allunyat de dogmatismes, mestre de vida cívica i intel lectual (...) ens deixà un alt testimoni de cercador de la veritat, constructor de la raó i d'estima a la nostra terra. La seua producció literària i la seua exemplar trajectòria vital seran sempre una presència viva per a tot un poble".

TORNAR A LA PÀGINA PRINCIPAL